Conceptes

Especialidad

Els meridians i els punts d'acupuntura

Els meridians

Es va traduir com "meridians" a les cadenes de naturalesa immaterial que recorren la superfície del cos, descrites pels xinesos de l'antiguitat. Dins de la concepció xinesa de la vida com el resultat de l'animació atorgada pel buf vital "(Qi) que circula d'una manera rítmica i ordenada pels meridians, totes les activitats de l'individu des de les somàtiques a les psíquiques, estan energèticament representades en ells. Aquest fet els converteix en vertaderes "línies de ressonància" de la fisiologia orgànica.

D'aquesta manera, els meridians constitueixen un complex entramat encarregat de gestionar tant les activitats pròpies del subjecte, com les seves relacions amb l'entorn. Per citar alguns exemples: el desenvolupament del cos, l'absorció dels nutrients de l'exterior, l'eliminació dels residus orgànics o el moviment de la carcassa musculo-esquelètica.

En funció de la naturalesa de les activitats que regeixen, els meridians estan classificats en diversos grups: els Extraordinaris (Qi Jing Ba Mai), els Principals (Jing Zhéng), els Tendinomusculars (Jing Jin), els Diferents (Jing Biè) i els Relacionals (Luo Mai).

Al marge d'aquestes categories, cada canal està situat en un determinat nivell energètic, el qual està analògicament relacionat amb la zona corporal que recorre. Per exemple, els meridians que regeixen els fenòmens Yang per excel·lència pertanyen al nivell més Yang (Tai Yang) i, en coherència, la seva circulació recorre les regions més Yang de l'organisme: el cap i l’esquena.

Una de les majors dificultats en estudiar l'acupuntura és l'estil amb què van ser escrits els textos clàssics. En la tradició oral prèvia, el mestre escollia els seus alumnes, i només administrava coneixements en la mesura que el pupil era considerat mereixedor d'aquests.

Malauradament per a nosaltres, el pas al text escrit va mantenir aquest esperit críptic d'ensenyament, apte només per a l'iniciat. Un exemple d'això el trobem en que, en els arcaics tractats d'acupuntura, amb prou feines es citen alguns aforismes sobre les funcions dels meridians. No obstant això, revelar totes les seves ressonàncies resulta essencial per al metge acupuntor, ja que aquesta informació és bàsica per decidir, amb confiança i encert, quin empraren en cada cas per resoldre la patologia d'un pacient concret.

 

El punt d'acupuntura

Els xinesos de l'antiguitat van situar amb precisió, al si dels meridians, unes acumulacions o nusos energètics que van denominar "punts". Així, qualsevol alteració funcional sempre ressonarà en algun meridià (i més específicament, en un punt determinat del mateix), i es poden manifestar amb diversos símptomes. Inversament, hi ha evidència clínica de que l'estimulació del punt corresponent, mitjançant la inserció en el seu si (i posterior manipulació) d'un fina agulla de metall, té l'efecte de corregir el mecanisme alterat, eliminant les molèsties del pacient.

En el punt d'acupuntura (terme que alguns autors nord-americans tradueixen, més gràficament, com "forat", ja que es tracta d'un espai amb forma de con invertit, el límit superior del qual ocupa un diàmetre de 2 mm a la superfície de la pell) s'inscriuen tots dos mecanismes de la ressonància: el receptiu i l'actiu.

L'estimulació d'un sol punt d'acupuntura desencadena, al cos, una enorme cascada d'efectes energètics. En primer lloc, activa la circulació de tot el meridià al qual pertany, i mobilitza –com si es tractés d'una onada– tant al meridià que el precedeix en el cicle nictameral (de predominança horària), com al que el segueix. Aquesta marea afecta, indirectament, el meridià situat exactament en el pol oposat de l'esmentat cicle (fenomen que s'anomena "llei migdia-mitjanit"). En el cas que el punt en qüestió sigui locus d'intersecció amb un altre meridià diferent del propi, la seva puntura també mobilitzarà a aquest últim (amb tot el que això comporta).

Per si tot això fos poc, si es tracta d'un punt pertanyent a una categoria determinada (punts Shu Antics, Xi, Luo, etc.), això li suposa accions addicionals.

Finalment, cada un dels punts d'acupuntura governa activitats estrictament derivades de la seva naturalesa intrínseca.

Novament i mal que ens pesi, l'única informació que trobem en els llibres antics de medicina xinesa sobre els punts són la seva localització, els ideogrames que els defineixen (que estan molt lluny de ser triats a l'atzar), i l'enumeració d'una miríada de símptomes variats que cada un d'ells pot tractar, sense cap explicació addicional.

Encara que és freqüent que un símptoma figuri entre les indicacions clíniques de diversos punts, l'experiència demostra que només l'estimulació d'algun d'ells és capaç de resoldre el mal d'un pacient determinat. Per tant, les indicacions teòriques de cada punt, descontextualitzades, a la pràctica resulten aleatòries si no es disposa de cap altre criteri que en permeti restringir la cerca. Una solució consisteix a identificar, en primer lloc, els canals susceptibles de registrar la ressonància d'una determinada patologia, abans d'aventurar quin pot ser el punt diana.

Els textos xinesos contemporanis, tractant de pal·liar l'obscurantisme dels precedents, han adoptat el sistema diagnòstic d'una altra modalitat de tractament de la medicina tradicional xinesa: la fitoteràpia.

En aquesta adaptació, anomenada "Els síndromes dels Zang Fu", s'infereixen les atribucions de cada meridià en funció de la seva relació amb la dinàmica de l'òrgan intern al qual està vinculat, i cada un dels punts d'aquest, gestionaria determinats aspectes implicats en l'activitat d'aquest òrgan. Això permet justificar la capacitat del punt de tractar gran part dels símptomes (esmentats en els textos clàssics), que la seva alteració és susceptible de generar.

Aquest sistema diagnòstic suposa un avanç en la clarificació de les accions de cada punt, i s'ha erigit com la modalitat d'acupuntura més difosa actualment.

L’any 1982, el metge acupuntor francès Jean-Marc Kespi va postular (entre d'altres conceptes interessants) una suggestiva hipòtesi: cada punt expressaria, en una última instància, un "moviment energètic" molt específic, dins de les possibles ressonàncies del seu meridià (que anirien més enllà de la seva mera relació amb un òrgan intern). Partint de l'anàlisi de la variada simptomatologia de cada punt, va aconseguir inferir, per a molts d'ells, la seva dinàmica essencial. Vist d'aquesta manera, la simptomatologia descrita pels textos antics d'acupuntura correspondria, en realitat, a la manifestació (a diferents nivells i en diferents àmbits) de la impossibilitat de realitzar el moviment energètic concret que ressona sobre ell. Aquesta perspectiva ens proporciona una visió més rica i, alhora, més simple de les propietats dels punts d'acupuntura.

Ja a mitjans del segle XX, en George Souliè de Morant (personatge de gran inquietud intel·lectual que va viure 30 anys a la Xina, i va tenir el privilegi d'aprendre acupuntura directament dels metges de l'emperador), havia transcrit en la seva obra magna una conseqüència d'aquest concepte de l'ús individual dels punts, present en la tradició xinesa:"...els punts que cal estimular: tot just un o dos. L’acupuntor desitjós de perfecció i desitjós de tenir un 100% d'èxit, s'ha d'exercir en aquesta tècnica".

Aquesta interpretació dels punts com pivots energètics globals queda reforçada pel fet que, en alguns pacients, es dóna la circumstància que gairebé tots els seus símptomes figuren entre les indicacions d'un sol punt d'acupuntura. Treballant sota aquesta òptica, alguns especialistes han detectat, amb observacions clíniques, determinats matisos que acompanyen les repercussions de l'alteració d'un punt específic, el que contribueix a dilucidar en futurs pacients quin pot ser el punt implicat.

Atès que, com s'ha explicat anteriorment, l'estimulació d'un sol punt d'acupuntura genera una gran marea energètica, és de suposar que l'addició de qualsevol altre estímul anàleg pugui contrarestar algunes de les seves empremtes, minvant la contundència de la seva acció en solitari. Per tant, en el cas que una persona pateixi les conseqüències de l'alteració d'un sol moviment energètic, sembla raonable pensar que –si s'encerta en l'elecció del punt diana– la seva puntura única sigui la que proporcioni el millor resultat.

Hi ha un altre aspecte rellevant al respecte. No oblidem que la medicina xinesa s'assenta sobre una cultura mil·lenària. El grafisme de la seva llengua, a diferència del nostre, no està compost per signes, sinó per imatges (denominades ideogrames) que evoquen elements, accions o característiques. El significat de cada caràcter xinès és, per tant, molt més ric i complex que el de la seva traducció en paraules les quals, inevitablement, l’empobreixen en haver de resumir-lo sota un sol concepte.

Els ideogrames que defineixen els punts tenen, per tant, diverses lectures possibles, la qual cosa enriqueix i amplia el seu significat i possibilita una lectura simultània del mateix element en registres diferents. D’altra banda, els textos clàssics de medicina xinesa fan servir diversos caràcters secundaris, a més del principal, per definir cada punt d'acupuntura.

Actualment, a la Xina, a Europa i als EUA (per citar alguns exemples), hi ha sinòlegs dedicats a la interpretació d'aquests ideogrames. Aquesta aportació seva ofereix als acupuntors contemporanis una valuosíssima informació addicional respecte de la naturalesa essencial de cada un dels punts.

En el procés d'immersió en l'estudi dels textos d'acupuntura, un se n’adona progressivament que res en ells sembla atribuïble a l'atzar. L'adequada aplicació clínica dels conceptes que aquests decanten corrobora la veracitat i la subtilesa de les seves evocacions. Aquest fet, que es tradueix en la pràctica clínica en la contundència d'alguns resultats, esdevé l'estímul que empeny el metge acupuntor a seguir aprofundint en els enigmes que destil·len els tractats clàssics, malgrat la seva creixent certesa que mai els aconseguirà desvetllar del tot.

Dra. Carme Martorell